TOSSAL DELS TRES REIS
( Sostre comarcal del Montsià )
TOSSAL DE L'INFERN
( Sostre comarcal del Pla d'Urgell )
20 d'abril de 2013
Dos en un. Estem que ho tirem senyors i senyores! Si un no és suficient, nosaltres... nosaltres en fem dos! Bé val a dir que un no arribava ni a ser un, era com mig? un terç?
El Tossal dels tres reis o Tossal del Rei , com he vist en alguna ressenya, té com un aire, com ho diria, nostàlgic? com de l'època dels regnes. Va, ho diré, com si estiguéssim a l'època de Juego de Tronos. Ho sé, sona molt molt friki però és que la llegenda d'aquest Tossal diu que una vegada els tres reis dels tres regnes es van reunir allà dalt per a saber què...
Doncs aquesta vegada, caminant caminant, vem fer cim al tossal com si fóssim no reis ( val a dir ) sino com... els exploradors de la república que van a inspeccionar les seves terres?
Bé, ara en serio. Vem fer cap a la Sènia. Val a dir que està un xic lluny des de Barcelona, però el camí es fa amè si vas mirant el paisatge i si tens un copilot que et posa música, com diríem, heavy? rock? una barreja de tot plegat potser amb la intenció de que no m'adormís o si més no amb la intenció que el nostres camí en cotxe es fes més curt.
Arribes a la Sènia, poble conegut per tothom com el Ikea II, però això sí, de mobles de qualitat. Un poblet petit petit i no massa maco ( ho sento per la meva sinceritat ).
Des de la Sènia has d'arribar a un poble que es diu Fredes. Allà aparques el cotxe i ja fas via cap al Tossal.
Feia molt fred. Si senyor a 5 graus! i això que havíem sortit de Barcelona amb un dia molt molt maco.
Seguim les indicacions del meu plànol. Ho sé, crec que és la darrera vegada que faig jo la ruta. La veritat que altres coses les dec fer bé, però el que és fer rutes... no.
I no entraré en detalls de com va ser la ruta, sino de com ens ho vàrem passar durant la ruta. Molt bé!
Es comença pujant una mini tartera. Dic mini perquè no té res a veure amb altres que he pogut fer. El camí és molt maco . M'agrada i és divertit perquè és un corriol, si ja he dit abans que m'agraden molt.
Tot i començar amb una forta pujada, el recorregut és molt maco. M'agrada contemplar les plantes i si , ho sé, em serveix d'excusa per refer les meves forces que en aquestes pujades tan fortes ( per a mi ) necessito agafar aire. Algun dia m'hi acostumaré a pujar ràpid ràpid com fa el meu acompanyant, que aquí he de dir que si va lluir la seva paciència fent paradetes de tant en molt per veure si estava viva.
Aquest és el paisatge que vàrem trobar tant a la pujada com a la baixada, però a la pujada no el vem poder contemplar, o millor dit no el vem apreciar. Sempre hi ha moltes ganes d'arribar al cim i t'oblides una mica de tot el que et rodeja.
Potser fins i tot durant aquesta caminada tens el cap en altres llocs. En altres pensaments que et van fent pujar i pujar. Saltar de pedra en pedra. Saltar fins i tot algun arbre caigut.
Com és possible que tots els arbres caiguts estiguin al mig del camí? és un fet molt curiós oi?
Volíem fer dos cims. Un de comarcal i l'altre per fer. Per fer-ne un més de tants d'aquesta terra nostra.
Gràcies a les meves indicacions mapils, si així se'n poden dir, només en vem fer un. Cal recordar per una propera vegada que quan agafi un mapa del icc s'ha d'ampliar. Si amplies, i ho deixo aquí com una bona ressenya, surten tots els caminets haguts i per haver. Doncs aquí una senyora, no va ampliar suficient i clar, no sortien tots.
Vem fer el Tossal, sí. Seguint una mica la nostra intuició i seguint les senyals que ens dona la terra. Com a nota mental cal que aprengui a interpretar un mapa. Em miro els mapes i si que puc interpretar on hi ha un cim, un camí, una carretera, però no sé on hi ha una bauma. Cal aprendre-ho.
El Tossal com ja he dit té el seu encant.
Deixant la típica plaqueta que ens estem trobant a tots els cims, hi ha un vèrtex triangular.
Per un costat tenim Catalunya, l'altre Aragó i la Comunitat Valenciana.
Cal dir que l'interpretació de les tres comunitats va ser estel.lar. Llàstima de no tenir un record filmogràfic.
Les vistes des d'aquest Tossal són de les més maques que hem tingut. Possiblement clar. Sempre hi ha llocs inigualables per als nostres cors.
M'abstindré de penjar fotos compromeses. Sense consentiment del seu protagonista, però
pujar un cim sempre té el seu punt còmic. Gaudir d'uns moments de llibertat envoltada d'aquests magnífics paratges et fa oblidar de les coses que et passen pel cap durant tota la setmana.
L'esforç d'haver superat la tartera, les pedretes, els arbres caiguts, els corriols que pugen i baixen i has de tornar a pujar, les fites que et fan enganyifa i les plantes que s'enganxen als teus cabells per no deixa-te passar, fan que quan estiguis allà dalt, tot , tot es pari. Per un moment tu ets part de la muntanya. Seus, respires i en formes part.
I quan ja has descansat prou, quan ja tornes a tenir aquelles ganes de continuar, toca baixar. Toca a vegades, desfer el que ja has fet o tornar a buscar un altre camí per arribar al teu nou destí.
De tornada cap a Barcelona, es decideix anar a fer un altre cim. Bé com he dit abans no sé si té categoria de dir-li cim però n'és un de comarcal.
Fem cap a Lleida, concretament cap un poble que es diu Miralcamp.
Es deixa el cotxe a la plaça de l'església i en res, un parell de quilòmetres arribes al Tossal de l'Infern... Té un nom molt molt xungo però el tossal en si no és gran cosa.
Un caminet amunt amunt i taxaaaan ja hi ets.
Aquest turonet que es veu al fons amb un caminet que puja per l'esquerra és el Tossal de l'Infern.
No hi ha res a dalt. Bé, mentida, està ple de conills que sortien corrents de totes bandes. Per no haver no hi ha ni plaqueta.
Nota mental, fer un mail a l'ajuntament perquè si més no posin alguna cosa oi? Vàrem demanar a dues persones si aquell era el tossal i cap d'elles ens va dir que ho era. El vaig batejar com el tossal dels perduts, o tossal de ningú sap on està.
Es va trobar una "fita".
A falta de plaqueta bo és un palito amb pedretes oi?
Els colors de la privamera són espectaculars. És una explosió de colors i formes i plantes i animalets per tot arreu.
Fondo de pantalla oi?
I aquest dia tan complert tocava a la seva fi.
De tossals va anar el dia. De carreteres, autopistes i autovies. De carreteres comarcals i pantans. De parets per escalar i aprenentatges per omplir el meu coneixement. De colors i calors. De fred i de vent. D'ocells i cigonyes que porten bones notícies i d'una banda sonora que mai s'acabava amb títols de cançons indesxifrables. Amb anades i tornades de connexions i converses sobre el que és la vida. Sobre el que esperes i el què esperen. El que demanes i et donen.
I en realitat pujar cims i muntanyes et fa veure el que són els amics.
