CAP DE LA GALLINA PELADA ( 100 CIMS EMBLEMÀTICS DE CATALUNYA )

100 CIMS EMBLEMÀTICS DE CATALUNYA

CAP DE LA GALLINA PELADA 

2320.99m

Comarca del Berguedà

13 de juliol de 2013

També conegut com el Cap Llitzet, és el cim més destacat de la Serra d'Ensija.

I després d'aquesta breu introducció tan tècnica i específica... vaig a fer la meva descripció menys tècnica i més... més emotiva i sentimental. Més amb el cor que no pas amb el cap. Més amb el sentiment d'haver aconseguit una nova fita amb bona companyia i més amb les sensacions que m'ha aportat aconseguir-ho.

Aquest cap de setmana hem deixat els cims comarcals per fer-ne un, que no n'és de comarcal però és emblemàtic.
Amb això no vol dir que ara deixi els meus pikatxus, no no, simplement que canviem emblemàtic per comarcal...

I com diu el Pep, ens vem llevar molt d'hora molt d'hora molt d'hora ( molt eh ) per començar a caminar a una hora més que prudencial. Sense voler patir calor, tot i que en aquestes terres tampoc és que en faci molta.
Deixem el cotxe a "l'aparcament" que hi ha al costat de la Font Freda.

Font Freda : s'arriba per la carretera de Saldes a Gòsol. Primer trencall a mà esquerra després de Saldes.

Només 3,5km? això no serà tan difícil com pensàvem... 
Bé difícil no va ser. Va ser... durilla la pujada.

Aquestes escales de fusta ens endinsaran a la nostra aventura de la Gallina!

I avui hem de seguir les marques del PR grogues i blanques. Tot i que a estones també hi ha marques vermelles i també un munt de fites quan no hi ha arbres per senyalitzar.
Sense pèrdua fins al cim.
Tot i que si és un dia de força boira a  les planes de més amunt pot ser un xic perdedor. 

Comencem amb una pujada força agradable. Entre una bona pineda.
Arbres caiguts... sempre m'acompanyen, tot i que aquí no han estat tants com en altres ocasions.

Comences a pujar per una canal força descomposta. Vas saltant les pedres. Vas salvant entrebancs.
Anem escoltant la natura i els nostres pensaments.
Silenci...

I també escolta els teus sentiments quan veus aquests paisatges.
El meu Pedraforca que m'anava protegint l'esquena durant tot el camí.

I després d'una molt bona pujada amunt amunt i fora! Sempre arribes a un bon planell on reposar forces.
On compartir sensacions amb la teva companya. 
On disfrutar de l'entorn i també on renegar de les pedres que ens han fet la guitza més d'un cop.

 El corriol per on passa tot el camí també és molt agradable. Marcadet i sense sortir-nos. Així anem fent el camí més lleuger i divertit.

I els prats no són sempre planers... aquesta muntanya ens ho ha ensenyat!
Els prats també són costeruts però tot i això pots trobar la neu sobre els cims que et fan treure un somriure.

I després de la súper pujada arribem al Clot d'Ensija. 
És una llàstima que les fotos no ens puguin traslladar la sensació que tens quan la fas. Quan arribes. Quan respires fons després de la pujada i et deixes emportar per tot aquesta muntanya...

Aquests pals indicadors segur que estan aquí per quan hi ha boira.
Arribats aquest punt, el Clot, és tot molt planer i segur que perdedor. 

I tornem a trobar un altre pal indicador. Ja ens queda poc oi??

Oi tant que ens queda poc!
Arribem en no res al refugir d'Ensija. Al fons la Gallina Pelada... 
Ostres ara que ho llegeixo queda ben lleig aquest nom...amb lo maca que és..

Si... ja ho sé... per què tantes fotos del refugi?? Doncs perquè arribar-hi va ser ja una fita per nosaltres. 
Sabíem que en no res estaríem al cim.
Sabíem que ho havíem aconseguit. Ara nostre.

Ja no queda res.

El veus allà dalt?
Doncs un últim esforç i el tenim.

No hi ha placa no... però si que hi ha un clau.
Un altre per la col·lecció...

Amb el Pedra de fons...

I un cop fet el cim, fetes les fotos de rigor, comentades les nostres sensacions, havent disfrutat del paisatge, de les imatges i del plaer que dóna haver assolit la fita, fem cap un altre cop al refugi. 
No perquè no estiguiem bé a dalt, sino perquè s'acostava una cortina d'aigua amenaçadora i també una gana amenaçadora ens feia baixar ràpid a menjar...

Tot el que puja... baixa no??

I un cop repostada les ganes de menjar, anem baixant. Ara sí, amb molta calma. Fent fotos a tots els raconets haguts i per haver.
Parant a cada prat per jeure sobre l'herba com si fóssim cabretes o com les  vaques que sonaven al fons de la vall.

Us he dit alguna vegada que tinc una predilecció molt gran pel Pedraforca?

I aquesta seria la foto de l'ascensió d'avui.
Acabada amb tranquil.litat. Sense presses. Mirant la vida com passa. Com passen els núvols, com passa la brisa, com creix l'herba dels prats.

Què més podíem demanar? 



Nota mental: per què jo sempre m'embruto tant? tu Kminadora II no anaves ni la meitat de fang que jo....

CARO ( Sostre Comarcal del Baix Ebre )

CARO

(Sostre Comarcal del Baix Ebre )

06 juliol de 2013

Ara feia dies que no tenia al Kminant com a company. Es nota el seu ritme de cursa. És ràpid i alhora pacient amb mi.
Et vull dedicar unes gràcies grans per aguantar la meva "fluixera" kaminadora. Suposo que hi ha dies amb més inspirador muntanyil que d'altres, tot i que això no resta per poder disfrutar d'aquesta que hem fet.

El Caro. Va si la conya està servida. Així que no cal fer conyes barates de la mateixa....

Es presentava un cap de setmana de calor canicular. Tot i aquesta advertència vàrem fer cap al Caro. 
Lluny. Força lluny. Clar depèn des d'on comencis, però des de Barcelona ens quedaven com unes dues horetes de carretera fins arribar al Refugi del Caro. Sense pèrdua per arribar. Allà vàrem deixar el cotxe i comencem a caminar.

Comencem a caminar seguint el GR 7 direcció Fredes. Poble que faig memòria que el vàrem anar a trobar per fer l'ascensió al Tossal dels Tres Reis.

Seguim la pista de la nostra esquerra, que està ben indicada.
En un principi anem per pista, i pot semblar que no sigui massa divertida la kminada, però aviat la pista es transforma.

El GR ha estat repintat fa ben poc.

Aquella pista es converteix en aquest corriol amb molta ombra, que la veritat per començar es va agrair i molt. Tot i que per molta calor que fes no la vaig notar massa ja que corria un ventet molt bo.

Seguim amb la mateixa tònica de sempre: els arbres caiguts o mig caiguts que sempre em trobo a tots els boscos...

Les vistes ja comencen a ser maques un cop arribem al primer coll.

Ens trobem també aquestes marques a les pedres. És una estrella de color blau... el camí de les estrelles? dels estels?

Arribem, després d'una bona estoneta fent forta pujada, al Coll del Paller.
Segons el kminant, es diu així perquè hi ha dues grans pedres que semblen antics pallers. A la guia també ho posava tot i que jo no li vaig saber trobar la similitud.

En aquest coll es poden disfrutar de les vistes de les dues vessants. Tot i que la vessant que dóna a mar és molt, molt més maca que no pas per la que hem començat a pujar.
Llàstima d'aquesta calitja, sino hauríem tingut unes boniques vistes del Mediterrani i del Delta.
Però la calor és el que té...

I seguim pujant pujant pel corriol. Ara seguint marques vermelles. Seguint al Kminant tota estona. I agafant forces per la fluixera de cames...

Com ja he dit, llàstima no poder veure més enllà.

Arribem a un altre coll. I des d'aquí ja podem veure la punta de les antenes que coronen el cim del Caro. 
Si, antenes... lleig...però és el que toca avui. Caro / antenes.

I tot i que semblaven estar molt aprop, mentien. No ho eren pas aprop. O potser era la meva percepció. Però ens quedava encara un bon troç.

 I seguint el camí de les marques vermelles, vas per la part esquerra de la muntanya, reseguint la muntanya. 

Amb algun pas estret i alguna grimpada arribes al cim.

Ohhhh. Si! els senyors de retevision ens l'han ben des... des que? No trobo el des que m'hi vagi bé a cap adjectiu. 
És lleig. Feo.
Hauríem d'obrir un debat sobre si ha d'estar permès fer això a les muntanyes... 

 No trobem massa cosa més a part de dues "escultures". Una que ens diu on estem; Caro i l'altra amb una verge.

 Fan maco les antenes oi?

Buscàvem la placa del sostre comarcal. Però no la vàrem trobar o perquè no hi era o perquè esta tan ben amagada que no hi va haver forma.

El Kminador va fer el propòsit amb un vèrtex mig enderrocat. Es veu que el de veritat està sobre les casetes de les antenes o això és el que va dir el noi, el bomber, que hi havia allà fent de guarda.

El Kminador va deduir que on estàvem buscant no era el punt més alt. Així que va buscar on podria ser. I ho va trobar!!!

Amb un clau ( ejem sona una mica .... bé és un clau que marca el punt més alt )

Per qui vulgui més informació, us deixo el mapa on podreu trobar el clau. Està darrera de les antenes grans. Has de passar per una tanca, no saltar-la , sino passar pel costat...

 Un lloc privilegiat per a elles. Les nostres companyes.

I un cop acabats els nostres rituals. Descansar. Agafar forces ( jo ), seguim el nostre camí. Ara de descens.

Hi ha dues opcions de baixada. O pel camí del cable. Força pedragós. Molt. Si bastant... o baixar per la carretera, que es fa pesada.

També hi ha l'opció de fer un mixt entre carretera i corriol de baixada. 

Pujant amb el cotxe cap al refugi vàrem veure aquesta escultura amb una cabra. 

De baixada vem parar per immortalitzar-la.

Sembla que porti la senyera a les banyes!!

I us deixo un regalet en forma de flor.
Un regal de la natura d'aquesta nostra Terra...