CAP DE LA GALLINA PELADA ( 100 CIMS EMBLEMÀTICS DE CATALUNYA )

100 CIMS EMBLEMÀTICS DE CATALUNYA

CAP DE LA GALLINA PELADA 

2320.99m

Comarca del Berguedà

13 de juliol de 2013

També conegut com el Cap Llitzet, és el cim més destacat de la Serra d'Ensija.

I després d'aquesta breu introducció tan tècnica i específica... vaig a fer la meva descripció menys tècnica i més... més emotiva i sentimental. Més amb el cor que no pas amb el cap. Més amb el sentiment d'haver aconseguit una nova fita amb bona companyia i més amb les sensacions que m'ha aportat aconseguir-ho.

Aquest cap de setmana hem deixat els cims comarcals per fer-ne un, que no n'és de comarcal però és emblemàtic.
Amb això no vol dir que ara deixi els meus pikatxus, no no, simplement que canviem emblemàtic per comarcal...

I com diu el Pep, ens vem llevar molt d'hora molt d'hora molt d'hora ( molt eh ) per començar a caminar a una hora més que prudencial. Sense voler patir calor, tot i que en aquestes terres tampoc és que en faci molta.
Deixem el cotxe a "l'aparcament" que hi ha al costat de la Font Freda.

Font Freda : s'arriba per la carretera de Saldes a Gòsol. Primer trencall a mà esquerra després de Saldes.

Només 3,5km? això no serà tan difícil com pensàvem... 
Bé difícil no va ser. Va ser... durilla la pujada.

Aquestes escales de fusta ens endinsaran a la nostra aventura de la Gallina!

I avui hem de seguir les marques del PR grogues i blanques. Tot i que a estones també hi ha marques vermelles i també un munt de fites quan no hi ha arbres per senyalitzar.
Sense pèrdua fins al cim.
Tot i que si és un dia de força boira a  les planes de més amunt pot ser un xic perdedor. 

Comencem amb una pujada força agradable. Entre una bona pineda.
Arbres caiguts... sempre m'acompanyen, tot i que aquí no han estat tants com en altres ocasions.

Comences a pujar per una canal força descomposta. Vas saltant les pedres. Vas salvant entrebancs.
Anem escoltant la natura i els nostres pensaments.
Silenci...

I també escolta els teus sentiments quan veus aquests paisatges.
El meu Pedraforca que m'anava protegint l'esquena durant tot el camí.

I després d'una molt bona pujada amunt amunt i fora! Sempre arribes a un bon planell on reposar forces.
On compartir sensacions amb la teva companya. 
On disfrutar de l'entorn i també on renegar de les pedres que ens han fet la guitza més d'un cop.

 El corriol per on passa tot el camí també és molt agradable. Marcadet i sense sortir-nos. Així anem fent el camí més lleuger i divertit.

I els prats no són sempre planers... aquesta muntanya ens ho ha ensenyat!
Els prats també són costeruts però tot i això pots trobar la neu sobre els cims que et fan treure un somriure.

I després de la súper pujada arribem al Clot d'Ensija. 
És una llàstima que les fotos no ens puguin traslladar la sensació que tens quan la fas. Quan arribes. Quan respires fons després de la pujada i et deixes emportar per tot aquesta muntanya...

Aquests pals indicadors segur que estan aquí per quan hi ha boira.
Arribats aquest punt, el Clot, és tot molt planer i segur que perdedor. 

I tornem a trobar un altre pal indicador. Ja ens queda poc oi??

Oi tant que ens queda poc!
Arribem en no res al refugir d'Ensija. Al fons la Gallina Pelada... 
Ostres ara que ho llegeixo queda ben lleig aquest nom...amb lo maca que és..

Si... ja ho sé... per què tantes fotos del refugi?? Doncs perquè arribar-hi va ser ja una fita per nosaltres. 
Sabíem que en no res estaríem al cim.
Sabíem que ho havíem aconseguit. Ara nostre.

Ja no queda res.

El veus allà dalt?
Doncs un últim esforç i el tenim.

No hi ha placa no... però si que hi ha un clau.
Un altre per la col·lecció...

Amb el Pedra de fons...

I un cop fet el cim, fetes les fotos de rigor, comentades les nostres sensacions, havent disfrutat del paisatge, de les imatges i del plaer que dóna haver assolit la fita, fem cap un altre cop al refugi. 
No perquè no estiguiem bé a dalt, sino perquè s'acostava una cortina d'aigua amenaçadora i també una gana amenaçadora ens feia baixar ràpid a menjar...

Tot el que puja... baixa no??

I un cop repostada les ganes de menjar, anem baixant. Ara sí, amb molta calma. Fent fotos a tots els raconets haguts i per haver.
Parant a cada prat per jeure sobre l'herba com si fóssim cabretes o com les  vaques que sonaven al fons de la vall.

Us he dit alguna vegada que tinc una predilecció molt gran pel Pedraforca?

I aquesta seria la foto de l'ascensió d'avui.
Acabada amb tranquil.litat. Sense presses. Mirant la vida com passa. Com passen els núvols, com passa la brisa, com creix l'herba dels prats.

Què més podíem demanar? 



Nota mental: per què jo sempre m'embruto tant? tu Kminadora II no anaves ni la meitat de fang que jo....