MOLA DE SANT LLORENÇ

( Sostre comarcal del Vallès Occidental)

Avui també afegirem el Montcau 1.056,7m 

01 de maig de 2013

Després de 4 dies de pluja continuada, he fet aquest sostre comarcal que ja tenia planejat per el cap de setmana, però com dic, aquesta setmana ha estat passada per aigua.

Comencem la ruta al Coll d'Estenalles. És molt fàcil començar a caminar perquè durant tot el recorregut trobarem moltes fites molt ben senyalitzades.

De camí a la Mola, ens trobem el Montcau, així que avui també podré fer un dos en un. És més, anar a la Mola i no pujar al Montcau és com un pecat! el veus allà tot rodonet, aquesta pedra rodona que et mira i et diu : no em pujaràs?

Fa molta gràcia pujar aquest cim. Està marcat amb un caminet tancat per unes cordes i d'allà no pots sortir. És com quan era petita que anàvem d'excursió amb l'escola i ens portaven lligadets amb una corda tots allà agafats i que no ens escapéssim.

Doncs avui el mateix, però ara ja molts anys després, sense sortir-nos del caminet. Jo he sortit un parell o tres de vegades i m'he sentit super transgressora...

Cal dir que està marcat el camí per no malmetre la flora de la zona. Suposo que com que és una zona on moltíssima gent que hi va a caminar, ho han de fer a la força.

El camí ha estat força fàcil. Has de pujar sempre de cara al cim. No té pèrdua. Cal anar alerta amb les pedres que estan molles, i més avui després de tota la pluja caiguda, perquè rellisquen força.

Un cop estàs al cim les vistes són impresionants. Montserrat per un costat, el Pla de Bages per l'altre, Terrassa i Sabadell,... avui es podia veure molt bé el mar.

Quan estàs allà dalt, et tornes a quedar enamorada d'aquesta terra nostra. Feia molts anys que havia pujat al Montcau, però el punt de vista ara és completament diferent.

I com no, la foto de rigor. En aquest cim no hi ha plaqueta, però tenim aquesta rosa que ens marca tots els cims... i encara me'n queden tants!

No desanimo. Al contrari. Els vull fer. Tots? no crec, però uns quants potser si oi?

Com es pot veure, dalt el cim hi havia més gent que al passeig de Manresa... i el que també hi havia era un vent que no et deixava descansar de la pujada i et feia cap a la baixada.

El camí fins la Mola ha estat molt agradable. Només em sobrava la gent que xerrava. Hi ha aquest tipus de gent que camina per la muntanya que va en grup. Grupets de dues senyores, grupets de 3 o 4 senyors i com no els nens. Aquests últims no em molesten, al contrari, és divertit escoltar les seves converses, a vegades fins i tot surrealistes, però el que si em molesta una mica són les senyores xerrant. No callen. No callen! Hi havia dues que portava al darrera força estona, que m'han agafat ganes de sortir corrents per perdre-les del camí, que no han deixat a ningú de l'escola de les seves filles sense criticar. A part també de saber que les portaran a les colònies on faran hípica 2 hores al dia... en fi, que caminar per la muntanya m'agrada més quan no hi ha gent xerraire.

El silenci. La remor dels arbres, algun animalet, els ocells... pero no les cotorres de les senyores!

El Morral del Drac. Toronet capritxós que es troba quan ja et queda res per arribar al cim de la Mola.

Explica la llegenda que els moros van pujar a la Mola un drac que va acabar amb tot l'exèrcit que allà hi havia.

El compte de Barcelona va haver d'anar ell mateix a matar al drac, i el va portar aquest turó i allà li donà mort.

M'encanten les llegendes. Tot i que algunes podrien ser ben veritat, aquesta no. Dracs a Catalunya? bé ara que hi penso Sant Jordi també en va pelar un oi? A veure si estarem vivint en terra de Dracs? A veure si amb tota aquesta tonteria de Dracs i cavallers encara ens sortirà algun Targarian? ( * referència Juego de Tronos ).

El paisatge és genial en aquesta serra. No em cansaré mai de fer fotos a Montserrat.

I un cop dalt la Mola, també semblaven les Rambles... Hi havia moltíssima gent. Fins i tot gent amb música!

Aquella pau i tranquil.litat que anava buscant, no hi era.

El que si vaig cercar, va ser la plaqueta per fer la foto de rigor ( ho sento... ).

I ja en tinc un altre. Un altre pel record. Un record del tot diferent del que tenia quan vaig pujar la primera vegada amb el meu pare.

Ja no recordava com era el camí. Ja no recordava com eren les pedres, les pujades i les súper baixades amb còdols. Ja no recordava el que era arribar a un cim per algun motiu. Espero que a partir d'ara no oblidi les experiències, les sensacions que tens quan puges, quan estàs a dalt i penses en baixar. Quan vas pel camí i no perds ni un detall. Quan t'escoltes el batec del cor amb un ritme que et diu que potser hauries de parar, quan t'escoltes a tu mateixa aconseguint el que t'has proposat.

De tornada hem donat les volta pels Òbits ( jo l'he batejat com a Hobbits, ho sé fàcil, però quan ho he dit un parell d'homes s'han posat a riure ).

El camí dóna la volta a la muntanya. És maco, però has d'anar alerta perquè hi ha molts camins i tots estan senyalitzats de color verd. Arribes a una cruïlla i no saps si tirar a la dreta o a l'esquerra. Això ens ha passat. Hem tirat a l'esquerra i no ho era, hem tornat enrere...

Els Òbits són una bauma on crec fins i tot que hi vivia gent, perquè a les coves hi ha parets de totxana.

Bé i la ruta d'avui es dóna per finalitzada.

El Montcau des de la Mola

( nota mental ) Recordar portar la genollera. Aquest genoll avui no m'ha perdonat les baixedes...